Articles d'opinió Presagis de tragèdia: la pandèmia i la crisi de...

Presagis de tragèdia: la pandèmia i la crisi de model de l’Estat espanyol

Eduard Gracia. Economista

Sòfocles, l’autor clàssic de tragèdies, escriví que els déus fan embogir aquells qui volen castigar per la seva supèrbia… i, veient l’espectacle surrealista de la pandèmia a Espanya, és difícil no donar-li la raó, perquè l’Estat espanyol n’ha fet el que probablement qualifica com la gestió més incompetent de tot el món desenvolupat –incloent-hi els països que hi comparteixen el popular però més aviat poc afalagador acrònim de “PIGS”: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain).

No s’entén fàcilment per què la gestió de la primera onada de Covid-19 a Espanya va ser tan nefasta tenint ja l’experiència d’Itàlia, i encara menys per què s’havia après tan poc d’una lliçó tan dura en arribar la segona onada. Més incomprensible encara, si això és possible, és que, contra la recomanació de la pròpia UE (que Grècia, Itàlia i Portugal estan seguint sense inhibicions) d’endeutar-se el que calgui per a afrontar la pandèmia, Espanya estigui a la cua dels països de l’Eurozona en ajuts per a preservar el benestar social i el teixit productiu1, una gasiveria que es revela suïcida quan considerem que molt probablement és la causa que Espanya sigui el país desenvolupat amb la recessió més profunda esperada per l’any 2020 segons el FMI2. Per a rematar l’absurd, Espanya es nega a fer servir els fons de baix tipus d’interès que la UE posa a la seva disposició, siguin els 25 mil milions del fons MEDE3 o els gairebé 70 mil milions del recentment creat NGEU3, i és gairebé l’únic país que pretén augmentar els impostos en plena pandèmia5. Per què?

A còpia de decepcions, els analistes han après a acceptar que, en política econòmica, als PIGS tot e fa pitjor que a l’Europa nord-occidental. Tanmateix, que amb la pandèmia Espanya vagi tan pel darrere dels altres PIGS sorprèn i atrau tota mena d’explicacions simplistes: per exemple, que el sistema electoral de llistes tancades genera una casta de polítics incompetents6 (però per què no a Itàlia i Portugal, on funciona el mateix sistema?)7 o que la doble crisi de l’independentisme i la monarquia d’alguna manera distreu de resoldre la pandèmia8 (però per què haurien d’incidir aquests factors sobre la resposta a un problema mèdic?). El problema, però, potser és més fàcil d’entendre si anem a pams: veient primer les raons de la llarga decadència dels PIGS i després allò que fa diferent el cas espanyol.

“No s’entén fàcilment per què la gestió de la primera onada de Covid-19 a Espanya va ser tan nefasta tenint ja l’experiència d’Itàlia, i encara menys per què s’havia après tan poc d’una lliçó tan dura en arribar la segona onada”.

Víctimes de si mateixos

Els PIGS tenen en comú una estructura institucional de pitjor qualitat (un sistema, per entendre’ns, més corrupte i controlat per elits privilegiades) que qualsevol altre país de la UE exceptuant els ex-comunistes (figura 1). Les causes vénen de lluny. Les conseqüències, però, són ben actuals, perquè la intervenció sistemàtica de l’Estat per a extreure i desviar recursos cap a grups privilegiats naturalment descoratja la iniciativa dels no privilegiats i la inversió de recursos en sectors més productius però políticament desfavorits. El resultat és una economia menys dinàmica i menys capaç d’atreure activitats d’alt valor afegit. L’impacte a llarg termini pot ser espectacular: compareu per exemple les trajectòries d’Itàlia i Alemanya Occidental des del final de la Segona Guerra Mundial (de la que van sortir en condicions molt similars) o penseu que Irlanda l’any 1990 tenia la mateixa renda per càpita que Portugal… i avui en té el doble.

Als anys 50 i 60 del segle passat els PIGS partien de nivells de renda i salaris comparativament molt reduïts, així que els era fàcil ser competitius a base d’oferir salaris baixos, adoptar tecnologies bàsiques i, si calia, devaluar la moneda. A mida que es desenvolupaven i s’integraven a l’economia europea i global, però, les seves societats i economies també canviaven: els salaris reals, les condicions de vida i els serveis de l’estat del benestar s’expandien, fent cada cop més imprescindible competir en base a increments de productivitat. Tanmateix, l’estructura institucional d’aquests països (malgrat el progrés que va representar als anys 70 la caiguda del franquisme a Espanya, el salazarisme a Portugal i els coronels a Grècia) seguia essent de qualitat substancialment inferior a la dels seus competidors del nord i, com a resultat, els recursos productius continuaven desviant-se a destins improductius però atractius pels grups privilegiats.

És més, si bé el grau de corrupció era lògicament menor que sota les dictadures, el pes econòmic de l’Estat s’havia fet molt més gran (figura 2) i, per tant, també la seva capacitat de desviar recursos productius. Fins a mitjan dels anys 60 la despesa pública a aquests països va romandre en torn del 10-20% del PIB, però després va començar a augmentar –als últims 60 a Itàlia (el més desenvolupat) i Grècia (el més inestable), als primers 70 a Portugal (amb el final del salazarisme) i als primers 80 a Espanya (amb el primer govern socialista)– fins a estabilitzar-se, a partir dels anys 90, per sobre del 45% (i àdhuc també per sobre del 55%, per exemple, a Itàlia abans de 1999).

“Amb aquest poder a la mà, els governs dels PIGS podien posar en marxa polítiques socials abans impensables, però també alimentar enormes xarxes clientelars de corrupció o portar a terme obres faraòniques per a beneficiar constructors políticament afins”.

El preu d’aquestes polítiques és naturalment perdre productivitat (sobretot allò que els economistes anomenen, un xic crípticament, “productivitat multifactorial” i que, de fet, mesura l’eficiència) en lloc de guanyar-ne. I, com va escriure Paul Krugman (Premi Nobel d’Economia 2008)9, “la productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé tot.”Es pot veure gràficament a la figura 3: al llarg dels anys 70 i 80 (és a dir, amb el ràpid creixement de la despesa pública) l’eficiència d’aquests països es va estancar i tot seguit va començar a caure. En canvi, als països del nord (a la Figura 4 podeu veure Alemanya, Irlanda, Països Baixos i Suècia), on el pes de l’Estat típicament representa també al voltant del 50% del PIB, però que gaudeixen d’una més alta qualitat institucional, l’eficiència va continuar creixent.

Per acabar-ho d’adobar, l’entrada d’aquests països a l’Eurozona l’any 1999 (Grècia el 2001) va negar-los la possibilitat de devaluar per a recuperar la competitivitat perduda. Llavors hi havia, no ho oblidem, moltes i bones raons per a adoptar l’euro, començant pel fet que els PIGS necessitaven diners per a invertir en millorar la seva productivitat i, com que el tipus de canvi flotant representava un risc pels inversors internacionals, el cost d’obtenir aquests diners era molt alt per ells abans de fixar-lo en entrar a l’Eurozona. L’obstacle era, com sempre, la baixa qualitat institucional, que impedia a aquests països aprofitar l’oportunitat per a guanyar productivitat. Mancant això, l’euro només va servir per a accelerar la seva pèrdua de competitivitat i, això sí, per a endeutar-los més durant els primers anys (fins a la crisi del deute l’any 2010) i així finançar un nivell de consum que la seva competitivitat per si sola no els hauria permès.

No n’hi ha prou, però, amb què els tipus d’interès siguin baixos: també cal poder oferir oportunitats d’inversió atractives. Aquí és on cada país va seguir una trajectòria diferent. Itàlia, el més desenvolupat, ja arrossegava un deute públic enorme del anys 80 i 90, tenia salaris alts i regulació massa restrictiva per a enllaminir els inversors estrangers àdhuc durant els anys bons, entre 1999 i 2009. Així que el principal efecte va ser l’estancament econòmic10 mentre l’eficiència continuava degradant-se. En canvi Portugal i, sobretot, Grècia van acumular deute públic per a finançar un fort augment de la despesa pública, cosa que a partir de 2010 va fer inevitable el rescat financer per a evitar la fallida.

Espanya és diferent

El cas d’Espanya, però, era privilegiat, perquè el potencial turístic i de qualitat de vida de la seva costa mediterrània és només comparable al del litoral italià (que està molt més explotat) i, quan a més es combina amb el potencial d’una metròpolis i centre econòmic com Barcelona, planteja la perspectiva d’un model “californià” molt difícil d’implementar enlloc més d’Europa. Era, doncs, una oportunitat d’or. Però des del punt de vista de l’Estat espanyol aquesta era també una perspectiva inquietant, car la concentració cada cop més gran de l’activitat econòmica a la costa mediterrània, si se la permetia desenvolupar-se sense traves, tard o d’hora es traduiria en pes polític i alteraria l’equilibri de poder de l’Estat. Per tant, el govern va estimular la inversió immobiliària i turística en un boom sense precedents, però alhora va maldar per desviar totes les activitats d’alt valor afegit cap a Madrid i reforçar el dèficit fiscal del nucli de l’eix mediterrani (sobretot del Principat però també, cada cop més, del País València i les Illes) alhora que feia inversions colossals en infraestructura a la resta d’Espanya (per exemple els AVE, aeroports i autopistes radials) tot evitant precisament aquelles que, com el Corredor Mediterrani, podien contribuir més a millorar la productivitat.

“Però des del punt de vista de l’Estat espanyol aquesta era també una perspectiva inquietant, car la concentració cada cop més gran de l’activitat econòmica a la costa mediterrània, si se la permetia desenvolupar-se sense traves, tard o d’hora es traduiria en pes polític i alteraria l’equilibri de poder de l’Estat”.

Aquestes polítiques eren escandalosament ineficients: així doncs, durant els anys bons el deute privat per a inversions immobiliàries es va disparar (fins l’any 2008 l’endeutament públic va ser molt baix), milions d’immigrants van arribar atrets per l’activitat de construcció i Madrid va esdevenir el gegant que és avui, però l’eficiència va patir una forta davallada i el país en conjunt, en comptes de guanyar competitivitat, en va perdre. No és doncs estrany que durant aquests anys es fessin esforços tan grans a Catalunya per posar límits a aquest espoli (per exemple a través d’un nou Estatut) i que, quan van fallar, augmentés espectacularment el suport popular a la independència. Que cap govern espanyol, de qualsevol signe polític, hagi estat capaç de plantejar cap més solució a aquest conflicte, el més greu al qual s’enfronta, que la violència i la repressió, és potser la prova més fefaent de com de necessari és l’espoli fiscal pel model econòmico-polític de l’Estat espanyol. Des d’un punt de vista econòmic, però, la qüestió clau no és la justícia o injustícia de l’espoli, sinó la seva ineficiència, car, al mercat global, les ineficiències sostingudes es paguen molt cares.

“Per tant, el govern va estimular la inversió immobiliària i turística en un boom sense precedents, però alhora va maldar per desviar totes les activitats d’alt valor afegit cap a Madrid i reforçar el dèficit fiscal del nucli de l’eix mediterrani (sobretot del Principat però també, cada cop més, del País València i les Illes) alhora que feia inversions colossals en infraestructura a la resta d’Espanya (per exemple els AVE, aeroports i autopistes radials) tot evitant precisament aquelles que, com el Corredor Mediterrani, podien contribuir més a millorar la productivitat”

Rebobinem ara fins l’any 2020. Els quatre països han acumulat dèficits públics enormes (Espanya només des del 2008, però a un ritme més ràpid que els altres) i els dos més petits ja van ser intervinguts financerament per la UE – mentre els dos més grans eren tractats amb més suavitat. Ara, amb la pandèmia estan tots abocats a acumular dèficits encara més grans. La UE ha reservat línies de crèdit barat i ajuts a fons perdut per a aquests països, i fins i tot els encoratja a gastar el que calgui per a afrontar la crisi, però un d’ells, Espanya, hi arrossega els peus. Per què? Potser perquè, malgrat les generoses condicions amb què es concediran aquests fons, és difícil creure que la muntanya de deute que s’acumularà no porti tard o d’hora a cap intervenció. Portugal i Grècia, que ja hi han passat, probablement entenen que, per dures que siguin les mesures d’estalvi i eficiència exigides, difícilment amenaçaran la continuïtat del sistema. A Itàlia, aquestes mesures sens dubte potenciarien més (o perjudicarien menys) el nord que el sud, amb la qual cosa l’equilibri econòmic i polític tradicional del país es veuria en tot cas reforçat. El cas d’Espanya, però, és diferent, perquè les mateixes mesures d’estalvi i eficiència beneficiarien comparativament les regions mediterrànies amb més potencial competitiu (principalment el Principat, el País Valencià i les Illes), tot limitant la capacitat de l’Estat d’imposar les seves ineficients transferències i privilegis. I, en desplaçar el centre econòmic, i amb ell les activitats d’alt valor afegit, cap a la Mediterrània (i en particular cap a Barcelona), podrien amenaçar directament el model econòmico-polític espanyol.

Per a evitar això, l’Estat espanyol sembla disposat a minimitzar el dèficit públic al preu que calgui (malgrat que ho fa de forma tan incompetent que no només sacrifica vides sinó que és econòmicament contraproduent) i per això també centralitza la selecció dels projectes que es presentaran per a obtenir els ajuts de Brussel·les, car així pot assignar més fàcilment els diners a elits i regions afavorides. Tanmateix, com més desvia els fons de les destinacions més eficients, més deteriora la competitivitat d’Espanya i més depenent es fa de futurs ajuts europeus. Fins quan estarà doncs la UE disposada a finançar-los? No ho sabem: d’un costat pot estar temptada de seguir pagant any rere any per evitar el risc de desestabilitzar un país tan gran però, de l’altre costat, la baixa qualitat institucional d’aquest país amenaça en convertir-lo en un pou negre financer. És, per tant, difícil no veure l’allau d’articles recents a la premsa internacional qüestionant la capacitat d’Espanya per a gestionar per si sola la pandèmia i els ajuts europeus com un plegat de presagis ominosos per a l’Estat espanyol… Però, com a les tragèdies clàssiques, sembla que el protagonista no els veu.


  1. https://www.elconfidencial.com/economia/2020-09-05/ayudas-empresas-en-espana-y-europa-atras_2736724/ o
    https://okdiario.com/economia/bce-constata-que-espana-sido-pais-que-menos-ayudas-directas-dado-sus-empresas-pandemia-6184640
  2.  https://www.eleconomista.es/economia/noticias/10823432/10/20/El-FMI-constata-que-Espana-sufrira-la-peor-recesion-a-nivel-mundial-y-no-reducira-el-paro-hasta-2022.html o
    https://www.hoy.es/economia/estima-espana-reducira-20201013153443-ntrc.html
  3. https://www.eleconomista.es/economia/noticias/10501188/04/20/Gonzalez-Laya-asegura-que-Espana-no-acudira-al-MEDE-y-pide-transferencias-no-reembolsables.html
  4. https://elpais.com/economia/2020-10-18/espana-renuncia-a-pedir-ahora-70000-millones-en-creditos-europeos.html
  5. https://www.abc.es/economia/abci-presupuestos-2021-incluiran-7000-millones-nuevos-impuestos-202010152242_noticia.html
  6. https://www.coronaviral.org/spain/political-incompetence-can-be-as-deadly-as-covid-19-20062620
  7. https://en.wikipedia.org/wiki/Closed_list#:~:text=In%20closed%20list%20systems%2C%20each%20political%20party%20has,very%20low%20on%20the%20closed%20list%20will%20not
  8. https://www.bloomberg.com/news/articles/2020-10-04/spain-s-toxic-politics-and-health-crisis-have-got-merkel-worried?utm_source=twitter&utm_medium=social&cmpid%3D=socialflow-twitter-economics&utm_campaign=socialflow-organic&utm_content=economics
  9.  Krugman, Paul (1990): The Age of Diminished Expectations.
  10.  Per comparacions econòmiques recents d’Espanya amb altres PIGS vegeu per exemple https://www.eurasiareview.com/05012017-italy-and-spain-a-tale-of-two-countries-analysis/  per Itàlia, o http://realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano_en/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/elcano/elcano_in/zonas_in/ari96-2018-puig-sanchez-portugal-versus-spain-iberian-economic-saga per Portugal.

Notícies recents

Ressenya del llibre “El futur econòmic de Catalunya, visions d’experts”

L’any 2013, What’s up with Catalonia, un llibre finançat inicialment per mitjà d’una campanya de micromecenatge i concebut com...

Presagis de tragèdia: la pandèmia i la crisi de model de l’Estat espanyol

Sòfocles, l’autor clàssic de tragèdies, escriví que els déus fan embogir aquells qui volen castigar per la seva supèrbia......

Bona acollida entre els mitjans de comunicació de l’Informe EuroMedi

L’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per...

Entrevista a Frederic Ribas, economista

“Em va impulsar a escriure L’autodeterminació en el pensament econòmic català (1978) quan vaig constatar que la Transició i...