DestacatEntrevista a Marc Monràs, empresari i ex-alt directiu de...

Entrevista a Marc Monràs, empresari i ex-alt directiu de banca

Marc Monràs i Vinyes (Sabadell, 1947), actualment és empresari. Està casat, té dues filles i és avi de tres néts. Va estudiar Ciències Econòmiques i Programa de Direcció General a l’IESE (1987). Durant 35 anys va treballar al Banc de Sabadell, on, entre d’altres, va ocupar els càrrecs de director Comercial (1986-1989), subdirector general de la Xarxa d’oficines de Barcelona (1994-1997), secretaria general Tècnic (1997-2000), director general adjunt de Banca Comercial (2001-2002) i president d’un banc del grup Sabadell. Jubilat, actualment és patró de la Fundació Vincle, president de Valrà Finances SL i administrador de Montat Finances SL, a més d’estar vinculat amb altres fundacions i empreses, la més rellevant de les quals és del sector de la  biomedicina. També està vinculat amb entitats relacionades amb l’excursionisme. És aficionat a la música clàssica. 

Entrevistat per Jordi Manent

“Excloure l’ús del català als negocis esdevé un pas enrere en la relació amb una part molt important dels consumidors. Vendre més és igual a apropar-se més al client. Això és una equació ben senzilla”

Vostè és un home de banca. La seva trajectòria ho acredita. Ho és per tradició familiar?
Sí. Amb forta influència del meu pare, Francesc Monràs Ustrell, totalment vinculat al Banc Sabadell, em vaig sentir atret ja de jove pel sector bancari. 

Ha canviat gaire el món financer de quan vostè era jove respecte al món d’ara?
Molt. Abans la banca era la columna vertebral del sistema econòmic. Des de finals dels anys 80 del segle passat la banca  ja només és transcendental per empreses i per la gestió patrimonial. La dita banca minorista se l´ha menjada els caixers automàtics, les targetes de crèdit i dèbit i internet. Ja no són necessàries tantes oficines com abans. Els marges i els avenços tecnològics  han portat a la banca a xarxes d’oficines menys denses. Ara no cal una oficina a cada cantonada.

Vostè va treballar 35 anys al Banc de Sabadell. Expliqui’ns la seva experiència professional.
Va ser molt interessant per dues raons estratègiques: la primera va ser l’evolució de la tecnologia informàtica que vaig poder seguir des de la primera línia, al banc i a casa, amb el meu pare Francesc Monràs; i la segona, que em va ajudar moltíssim, va ser comprendre l’evolució econòmica del sistema i del meu país, Catalunya, en relació amb el seu entorn polític, econòmic i social. 

Gràcies a vostè l’opció en català es va introduir en els caixers del Banc de Sabadell. Tinc entès que va ser un procés costós. Com va anar?
Marededéu! Jo era conseller de Sistemes 4B, l’empresa que reunia la major part dels bancs d’Espanya per introduir els caixers automàtics i les targetes de crèdit i dèbit a Espanya. Era finals dels anys 80. Fèiem una reunió mensual per seguir la implementació a Espanya d’aquests avenços mundials. Jo, només ajudat una mica pel conseller de la mallorquina Banca March, demanava a cada reunió la incorporació a l’ordre del dia de la introducció i normalització del català en aquestes eines, sobretot als caixers. I la resposta era: “lo siento, pero nos hemos olvidado de ponerlo en el orden del dia de este consejo de administración. Lo trataremos en la próxima reunión”. Aquesta excusa va durar uns mesos fins que al començar una reunió jo em vaig quadrar i vaig exigir que el primer tema del dia havia de ser aquest: “la incorporació i normalització de l’ús del català en aquestes eines”. En constatar el meu enuig i conseqüències de la negativa, finalment es va aprovar la normalització del català. És el millor record que tinc de la meva estada a Madrid i de les anades i vingudes.

“Quan treballava al Banc de Sabadell, jo, només ajudat una mica pel conseller de la mallorquina Banca March, demanava a cada reunió la incorporació a l’ordre del dia de la introducció i normalització del català en aquestes eines, sobretot als caixers. I la resposta era sempre negativa i evasiva. Aquesta excusa va durar uns mesos fins que al començar una reunió jo em vaig quadrar […]. En constatar el meu enuig i conseqüències de la negativa, finalment es va aprovar la normalització del català”.

Creu que des de la seva fundació fins ara el banc ha perdut catalanitat i proximitat?
Ha perdut ambdues coses. A casa som clients del banc, però ens dol la seva evolució pel que fa referència a aquests aspectes.

¿El fet que s’hagi convertit en un banc amb un volum de facturació important, amb diverses adquisicions i fusions amb altres bancs i amb una expansió mundial significativa, l’ha despersonalitzat?
S´ha despersonalitzat pel que fa a la banca dita “minorista” i “comercial”. Com he dit abans, la banca ha deixat de ser la columna vertebral de TOT el sistema econòmic.

Ara oficialment el nom del banc és Banco Sabadell, i la seva seu social, a causa de les conseqüències de la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre del 2017, és a Alacant. Què n’opina de tot plegat?
Sento molta pena i dolor. I com diu la nostra dita: “no és boig qui a casa torna”. A hores d’ara, el banc ja hauria pogut tornar.

¿Com valora el tractament de la llengua catalana que fa com a empresa actualment el Banc de Sabadell? Els seus clients ho poden rebre tot en català? ¿La llengua de treball i de comunicació interna –ens referim a arreu dels territoris de parla catalana– és el català?
La relació banc/client continua essent en català de forma normalitzada, encara que l’atenció telefònica centralitzada, però, no és correcte. Predomina el castellà sense ni preguntar-ho al client. La comunicació interna fins el 2002 estava normalitzada en català. Ara, jo, no ho sé. No segueixo la relació interna.

“La relació del Banc de Sabadell amb el client continua essent en català de forma normalitzada, encara que l’atenció telefònica centralitzada, però, no és correcte. Predomina el castellà sense ni preguntar-ho al client”.

La Fundació Vincle està preparant noves accions per introduir més el català a l’empresa. Vostè, que és un dels seus patrons, quines creu que són les línies principals que s’haurien de treballar?
Exigir l’acompliment de la normativa vigent tant a les empreses com a les institucions públiques. Això per començar. També caldria publicar els resultats de les enquestes fetes a clients sobre els aspectes positius comercials que suposa tractar els clients amb la seva pròpia llengua.

“Cal exigir l’acompliment de la normativa vigent sobre el català tant a les empreses com a les institucions públiques”.

El català és negoci o pot ser negoci?
Excloure l’ús del català als negocis esdevé un pas enrere en la relació amb una part molt important dels consumidors. Vendre més és igual a apropar-se més al client. Això és una equació ben senzilla. Comunica’t amb la llengua del client i vendràs més. 

I pel que fa a l’Administració pública, ¿amb què creu que haurien de posar més èmfasi perquè el català fos més present en l’àmbit empresarial català-valencià-balear?
Ésser un exemple per a tothom pel que fa a l’ús del català i sancionar sense escrúpols els incomplidors.

¿Creu que a Catalunya s’aplica bé el Codi de consum aprovat el 2010 pel Parlament de Catalunya? ¿Ja es posen les sancions adients per no complir amb els drets lingüístics dels consumidors?
Senzillament, NO. Aquesta és una de les principals causes de la difícil millora en l’ús de la nostra llengua.

“A Catalunya no s’aplica bé el Codi de consum. Aquesta és una de les principals causes de la difícil millora en l’ús de la nostra llengua”.

Vostè és un ferm partidari –i fins i tot activista– de la supressió de l’Impost sobre patrimoni. Expliqui’ns per què creu que s’hauria de suprimir i quines avantatges tindria si es tirés endavant.
Cal que l’Impost sobre la renda sigui progressiu, és a dir: ”que qui més guanyi, més pagui”. I, sobretot, sobretot, allò més important: perseguir el frau fiscal. Si això es fes de forma contundent no caldria aplicar un Impost sobre patrimoni que et fa tributar sobre allò que ja has tributat per renda o successions i donacions.

Això té un impacte molt negatiu en el creixement econòmic, és a dir, sobre el PIB de Catalunya,  ja que disminueix la capacitat de la gent amb estalvis que pugui fer créixer les seves empreses, fer-les més competitives, amb més recerca i implementació de noves aplicacions.

¿Com s’explica que Catalunya sigui de les poques comunitats autònomes espanyoles que l’Impost sobre patrimoni segueixi en actiu i amb uns percentatges tan alts? ¿No creu que es fa per compensar el dèficit fiscal injust que tenim de més del 9% del PIB que l’Estat espanyol drena a Catalunya?
Amb la pregunta vostè ja inclou de forma clara i contundent part de la resposta. L’Impost sobre la renda i el de societats van a parar a la “caixa forta” (pressupostos) de l’Estat espanyol. Catalunya només es nodreix de l’Impost sobre patrimoni i de l’Impost de successions i donacions. Viu d’això i de l’almoina dels pressupostos estatals. Si fóssim un Estat lliure caldria pagar a la Unió Europea la nostra part de contribució, la seguretat per terra, mar i aire i la millora de les nostres infraestructures i el sistema sanitari i educatiu. Tot i així, els estudis publicats més avançats diuen que romandria net de tot el que hem mencionat més d’un 25% de tot el que ara paguem i no ens retornen. És un clar espoli fiscal.

“L’Impost sobre la renda i el de societats van a parar a la ‘caixa forta’ (pressupostos) de l’Estat espanyol. Catalunya només es nodreix de l’Impost sobre patrimoni i de l’Impost de successions i donacions. Viu d’això i de l’almoina dels pressupostos estatals”.

I respecte de l’Impost sobre successions i donacions, quina opinió li mereix? Creu que els catalans paguem massa?
Per mi l’Impost sobre successions i donacions és just a segon i tercer grau. No és just, en canvi, entre marit/muller i fills involucrats en els negocis familiars. Per mi no es tracta del tipus impositiu (% a pagar), sinó de qui ha de pagar i de qui NO ha de pagar perquè ha contribuït en vida del causant a generar el patrimoni heretat.

“L’Impost sobre successions i donacions és just a segon i tercer grau. No és just, en canvi, entre marit/muller i fills involucrats en els negocis familiars”

¿Què n’opina de les publicacions de la Fundació Vincle sobre els temes de l’Euroregió Mediterrània?
Importants i molt interessants, malgrat que aquestes publicacions exigeixen una constant actualització, amb el cost inherent que això suposa. Caldria més patrocinadors públics i privats per continuar desenvolupant aquests treballs. Són fonamentals, per exemple, per entendre els punts claus d’inversió en infraestructures que el creixement del país necessita.

“Caldria més patrocinadors públics i privats per continuar desenvolupant aquests treballs que du a terme la Fundació Vincle”.

Com es pot resoldre la problemàtica del dèficit fiscal català, valencià i balear? Té solució?
Som tots tres junts els grans aportadors a les xifres de tancament dels pressupostos anuals espanyols. Aquesta esdevé una de les raons fonamentals que expliquen que aquest sigui un dels temes més difícils de resoldre. Aquesta raó, més la llengua i la cultura, són les que ens menen de forma més racional a la fita d’una República catalana independent.

Notícies recents

Animem a presentar-se a la nova línia de subvencions per a l’impuls del català a les empreses

Un dels objectius principals de la Fundació Vincle des del seu naixement és treballar perquè l’ús del català a...

El llibre sobre el Corredor Mediterrani d’Eduard Gracia es presenta arreu

Unes setmanes enrere llistàvem les notícies dels diversos mitjans de comunicació que han parlat del llibre Bastons a les rodes:...

Entrevista a l’economista Guillem López-Casasnovas sobre el dèficit fiscal balear

El prestigiós catedràtic d’Economia Pública de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem López-Casasnovas, respon diverses preguntes en el vídeo titulat...

Excel·lent acollida del llibre Bastons a les rodes: el Corredor Mediterrani i la lògica del poder a Espanya

El llibre Bastons a les rodes: el Corredor Mediterrani i la lògica del poder a Espanya, escrit per l’economista, professor...