El passat mes de maig la Sra. Jéssica Albiach, presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú-Podem, instava al Govern català a augmentar la despesa sanitària pública fins al 7% del PIB. Una proposta lloable, que implicaria augmentar aquesta despesa en uns 7.500 milions d’euros i que ho seria molt més si expliqués el com.
Però aquestes propostes generen un cert cansament. Ja d’entrada, el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, conjuntament amb els seus companys d’infermeria i de gestió sanitària, quantificaven les necessitats en uns 5.000 milions (vegeu la notícia aquí). També dos il·lustres acadèmics (Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova) establien la diferència entre la despesa sanitària per habitant entre Catalunya i els països que l’envolten en uns 776 € per càpita, que voldria dir uns 5.800 milions (ens referim a La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança, de Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova Roca, Editorial Profit, Barcelona, 2020, p. 25).
Però la qüestió clau no radica en les diferències de xifres, encara que significatives, sinó en llençar propostes, que òbviament sonen bé a tothom, però sent conscients que una Generalitat autonòmica (sigui quina sigui la majoria que governi) no pot satisfer-les sinó s’altera molt (i radicalment) el marc autonòmic actual i l’statu quo entre les regions, cosa que ja de per si és políticament impossible a Espanya. Només per satisfer aquesta demanda la Generalitat hauria d’augmentar els seus pressupostos en un 21%. I, recordem-ho un cop més, la Generalitat no té el control dels seus ingressos i en canvi sí que té la responsabilitat de la despesa.
Ja d’entrada la Sra. Albiach hauria d’emmarcar el problema que hi ha a la sanitat pública (que no es pot negar) amb altres igualment reals que pateix Catalunya, i que sempre que poden denuncien, com pot ser el de l’educació, la protecció social en les seves diverses formes (dependència, renda mínima, habitatge, etc.), els dèficits i endarreriments en les infraestructures, recerca, i un llarg etcètera en què tots ells tenen un factor comú: l’infrafinançament del país. És a dir, la incapacitat financera global del país per fer front a les seves necessitats atès el marc legal existent. No és lleial pretendre el desgast d’un govern llençant un a un els problemes i amagant el problema global. Certament per disculpar a la Sra. Albiach direm que no és l’únic/a polític/a de l’oposició que ho fa. Malauradament és una pràctica hipòcrita molt estesa que pot anar molt bé pels interessos particulars però que no serveix per avançar com país.
Si una gran part dels problemes d’un país tenen una arrel comuna (sense qüestionar que segurament hi poden haver aspectes millorables de gestió) tindria molt més sentit explicar quines solucions ofereixes al problema de base més que no a les seves manifestacions més particulars. Per tant, centrem-nos en això. En aquest sentit, Podemos diu defensar una reforma del sistema de finançament autonòmic que augmentaria els recursos de totes les comunitats (sense dir quant). També sabem que preconitza una reforma fiscal que augmentaria la recaptació en 25.000 milions d’euros (per a tot l’Estat!) de la qual la mesura estrella seria un impost sobre les grans fortunes (vegeu aquí). Estem segurs que no és aquesta la intenció, però en el supòsit molt optimista que volguessin aplicar la meitat d’aquest augment de recaptació a la reforma del finançament autonòmic, com a molt a Catalunya li tocarien uns 2.000 milions (la proporció que representa la seva població), probablement molts menys pels mateixos mecanismes redistributius del sistema. Amb aquests (molt) hipotètics 2.000 milions Catalunya hauria de solucionar l’amplíssima llista de problemes pendents. Aquesta sembla la proposta del partit estatal que sobre el paper fa els plantejaments més agosarats per resoldre el problema territorial. Hi ha alguna cosa que no quadra, no?
I sí, efectivament hi ha, si més no, una cosa que no quadra. El que no quadra és la falta de reconeixement del rerefons econòmic del problema territorial per part de l’esquerra espanyola. La dreta ni està ni se l’espera, perquè la seva recepta històrica ja hem vist quina és.
El problema de Catalunya dins l’Estat espanyol no és només econòmic. Té moltes ramificacions tant en l’àmbit cultural, lingüístic o institucional. Tothom ho sap. Però també és econòmic i ens volem centrar en aquest.
La manifestació més evident d’aquest rerefons econòmic és el dèficit fiscal que tan molesta parlar-ne a molts dels polítics espanyols i també a alguns catalans. Cada any, un rere l’altre, Catalunya perd 16.800 milions d’euros dels impostos que es queda l’Estat i que no s’inverteixen o es gasten en les necessitats del país (així ho corrobora l’informe econòmic-financer del projecte de Pressupostos 2020 de la Generalitat de Catalunya, annex 1: La balança fiscal de Catalunya amb l’Administració fiscal. La xifra correspon al dèficit estimat segons el mètode del flux monetari, l’únic adequat per estimar l’impacte econòmic d’un dèficit o superàvit en un territori). Representen un 32% del total d’aquests impostos i un 7,9% del PIB català. Poca broma.
L’Estat espanyol no publica les balances fiscals interterritorials de tot l’Estat o, si ho fa, normalment és per tergiversar-les minimitzant el dèficit fiscal català (tal com va passar amb les darreres publicades pel govern del PP: el Sistema de cuentas territorializadas pels exercicis 2011 a 2014 realitzat per un equip liderat pel professor Ángel de la Fuente). Però les poques vegades que ho ha fet (només ho ha fet en dos moments històrics: al 2008 amb el govern Zapatero referides al 2005 i les anteriorment esmentades) queden evidenciades algunes realitats que probablement no és del seu gust fer evident, raó per la qual prodiguen tan poc aquesta informació. Per exemple:
- Només quatre territoris sustenten la quasi totalitat dels fluxos territorials en benefici de la resta. Són Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Madrid.
- Les comunitats forals (País Basc i Navarra), malgrat la seva avantatjada posició en termes de riquesa, no són aportadores netes rellevants, però el sistema confederal de relació financera de què gaudeixen els ho permet. De fet, en algunes versions de les balances fins i tot surten com a receptores.
El cas de Madrid, que a alguns pot sobtar, no és en absolut estrany. Madrid per la forma en com s’entén la capitalitat a Espanya, amb el seu centralisme històric, recull els fruits i rendes que li generen: 1) la radialitat de totes les infraestructures viàries, ferroviàries i aèries de l’Estat que al seu torn condemna a la resta de regions a posicions subalternes; 2) la concentració de poder polític i regulador (ministeris, organismes i agències reguladores) comporta que al seu voltant s’hi hagi anat acumulant una sèrie d’activitats íntimament relacionades amb l’exercici d’aquest poder (lobbies, despatxos d’advocats, associacions, etc.); 3) la política d’atracció de totes les grans empreses i grans centres de decisió empresarial que també comporta al seu torn l’atracció de serveis d’alt valor afegit (enginyeries, consultories, auditories, desenvolupament de software, etc.); 4) la deslleial política d’atracció de grans fortunes, no només pel mateix poder polític concentrat sinó també per un dúmping fiscal desacomplexat i reivindicat des de la dreta espanyola. Tot plegat fa que generi uns ingressos fiscals superiors que són l’origen del seu dèficit fiscal que queda prou compensat pels altres factors, de forma que en realitat Madrid es beneficia d’un cercle retroalimentador que l’afavoreix (atrau més activitat i en conseqüència genera més recursos fiscals).
El cas és que aquests fluxos sustentats gairebé exclusivament per les quatre regions ja esmentades, i per raó de la dimensió, principalment per Catalunya i Madrid, són les que permeten a la resta de territoris i molt especialment aquells de renda més baixa, sostenir els seus serveis públics fonamentals, que pels seus propis mitjans no podrien en cap cas mantenir als nivells actuals. Això, evidentment, les elits polítiques d’aquests territoris no tenen gens d’interès a canviar-ho; ans al contrari el seu màxim objectiu és perpetuar-ho. Un enfocament molt més racional i, sense dubte, el millor servei que podrien fer a les seves comunitats seria preguntar-se els motius per què es produeix aquesta necessitat permanent d’assistència.
El problema, però, no és tant l’existència d’aquests fluxos, que serien perfectament tolerables si tinguessin uns límits en el temps i uns volums, així com uns compromisos en l’eficàcia i eficiència dels diners esmerçats. El problema radica en el fet que malgrat aquests fluxos permanents i indefinits (als quals s’han d’afegir d’altres d’externs com els fons estructurals procedents d’Europa), la distància entre les regions amb menys renda respecte de la mitjana espanyola al llarg dels quaranta anys de (suposada) democràcia no només no s’ha escurçat sinó que ha continuat bàsicament als mateixos nivells amb molt poques variacions. I això succeeix sense que a Espanya s’obri cap debat mínimament racional de les raons.
I davant d’això el conjunt de les forces polítiques espanyoles calla i amaga. No hi ha gens d’interès a afrontar aquest debat. I això fa que les tres regions més perjudicades (Catalunya, Illes i País Valencià) estiguin condemnades a una lenta agonia que a poc a poc es va convertint en una davallada que fins i tot pot acabar perjudicant el mateix sistema pervers en el qual estan immerses. De fet, aquesta és la trajectòria tant del País Valencià com de les Illes en aquests darrers anys i, en menor mesura, també ho ha acabat notant Catalunya. I, si no, veieu com ha evolucionat el PIB per habitant de cadascuna respecte de la mitjana espanyola en el període “democràtic”.
Per tant, si Podemos o la resta de forces autoanomenades “progressistes” espanyoles (les altres ja s’hi senten còmodes, en aquest sistema) volen realment afrontar el problema territorial, ens haurien d’explicar com l’afrontaran realment de forma integral i amb quines aliances. Quins companys de viatge tenen? Els seus companys de govern actuals són fiables? Si volen afrontar aquestes inèrcies que ens expliquin als catalans (i de pas als valencians i balears) com pensen capgirar aquest pervers mecanisme redistribut