Articles d'opinió La pesta de la globalització

La pesta de la globalització

Frederic Ribas. Economista

La situació que estem vivint no és cap novetat. En canvi, ho és per a la generació que li toca viure-la. En el cas present, s’hi pot afegir que una pandèmia estava descartada tenint en compte els coneixements mèdics assolits. La globalització en va facilitar encara més la difusió i l’envelliment de la població per la seva vulnerabilitat en va augmentar l’impacte.

Ja hi havia indicis que el “motor” s’estava gripant. Després de la guerra tot estava per fer. Ara tot està fet. A més, en aquesta crisi no hi hagut cap destrucció d’actius. En canvi, caldria deconstruir.

En altres temps hauria arribat una III Guerra Mundial, però “la por (la guerra nuclear) guarda la vinya”. Després de la II Guerra Mundial (1945) es va inaugurar un nou cicle que havia de reconstruir els desastres de la guerra i crear un nou contracte social en què l’Estat tindria un pes mai no vist. El món es dividí en dos gran blocs en què les forces estaven equilibrades. L’URSS aplicà la utopia igualitària del comunisme, i Occident, sobretot a l’Europa Occidental, per mitjà del keynesianisme, es van aplanar les diferències socials sense frenar la capacitat competitiva del capitalisme. Aquest fet va donar peu a trenta anys “gloriosos”, fins el primer xoc petrolier de 1973: un període de prosperitat excepcional, caracteritzat per un fort creixement econòmic, la plena ocupació, l’augment ràpid del poder adquisitiu i l’expansió del consum en massa.

Des de principis de la dècada de 1990 fins el 2006, l’economia espanyola semblava que creixia; però en realitat només destruïa capacitat productiva, acumulava dèficits i deute públic (Finn Kydland, Premi Nobel d’Economia). 

El 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín, un platet de la balança va desaparèixer. Els més il·lusos van pensar que ja havíem assolit el súmmum: “el final de la història”. Els marxistes abans també ho havien cregut. Per a ells, la història avançava de forma ascendent, des de les tenebres fins a la societat sense classes (socialisme) i l’abolició de l’Estat.

La nova situació creada amb l’enfonsament del comunisme va donar peu a pensar en l’expansió i la implantació del sistema democràtic i del lliure mercat sense traves. Les noves tecnologies van permetre la globalització amb les seves ombres i les seves clarors. L’Estat de benestar bastit a l’Europa occidental esdevenia una rèmora per a aquest capitalisme desinhibit a la recerca de la màxima productivitat. Els països asiàtics esdevingueren els beneficiats, i l’autocràtica i híbrida Xina seria cridada a ser el model de la nova era i el líder del segle XXI. Fins i tot els vells franquistes desarrollistas hi van veure el seu ideal.

Finalment, la naturalesa ha donat un cop de puny a la taula en veure en perill el futur de la Terra. Calia fer entendre a la humanitat que no era la Reina de la Creació. Encara que ja ens havíem començat a comprometre a lluitar contra el canvi climàtic, la realitat no anava gaire més enllà de la separació i el reciclatge de les deixalles. Com que érem tan “civilitzats” no vam crear tampoc un conflicte bèl·lic d’impacte mundial. Un vell amic de la humanitat, la pesta, ha tornat. Avui es diu coronavirus. La darrera que va patir el món desenvolupat va ser fa 100 anys, durant la I Guerra Mundial. Se’n va dir la grip “espanyola”.

Ara, d’un dia per l’altre, tothom s’ha confinat i tot s’ha aturat, inclosos els conflictes bèl·lics. No havia passat mai. A mesura que es vagi controlant la pandèmia, a poc a poc el món es tornarà a posar en marxa. És possible que hom es vagi oblidant del que ha passat i que sigui necessari fer més d’un avís.

Per distingir-se de les altres espècies animals, els humans s’han volgut fets a “imatge i semblança del Creador” i posseïdors d’una ànima individual que permet transcendir la realitat finita. La Terra no desapareixerà així com així. La humanitat es pot autodestruir. La natura no ens necessita per a res.

Hem entrat de ple en una societat digitalitzada en la qual ja hi vivíem però que no havíem assumit. El teletreball i les teleconferències agafaran un gran relleu que faran disminuir la mobilitat, afectant per tant el consum dels carburants fòssils. Es replantejarà la producció i el consum de proximitat i el turisme de proximitat. El paper determinant de la dona en la direcció de la societat quedarà palès.

S’ha posat en qüestió que els països del Primer Món renunciessin a la producció, sobretot industrial, derivant-la cap a regions del món amb mà d’obra abundant i barata. Ara s’ha arribat a patir un cert desproveïment. No tots els països desenvolupats es van desindustrialitzar: Alemanya, Suïssa, el nord d’Itàlia… i fins i tot Catalunya, anant en contra de la política de l’Estat espanyol.

El Fons Monetari Internacional prediu una recessió global sense precedents. Si el confinament no destrueix capital humà, la recuperació serà ràpida (Finn Kydland). Fa dos segles, John Stuart Mill va observar que “sovint ha despertat sorpresa la gran rapidesa amb què els països es recuperen d’un estat de devastació”.

La recessió actual no té els mateixos fonaments de la de 2008, que era únicament financera. Ara hi ha hagut una parada forçosa de l’economia, i no pas una implosió d’aquesta. La situació pre-coronavirus estava molt més sanejada, tot i el descomunal endeutament per superar la crisi precedent. Els nostres besnéts no arribaran a pagar la factura.

Dels 500.000 milions d’euros d’ajuts anunciats per l’Eurogrup, tots són crèdits, i més de la meitat dels quals avals. Serà un trampe-l’oeil?

Notícies recents

Poder, deute i dèficit fiscal

Livi, l’historiador romà, ens va deixar una il·lustració inoblidable del lligam entre poder coercitiu i...

Èxit en la presentació de l’Informe EuroMedi. La crònica

El passat dimecres 8 de juliol a les 18.30 hores la Fundació Vincle va presentar, al Col·legi...

Seguiu en directe la presentació de l’Informe EuroMedi

A partir de les 18.30 hores podreu seguir en directe la presentació de l'Informe EuroMedi en aquest...