És sabut que durant anys la història de les relacions entre Catalunya, València i les Illes Balears no ha estat gaire bona ni fluïda. Per desgràcia. Una història on sovint, amb excepcions, han prevalgut els malentesos i els recels que no pas l’entesa. Això també ha succeït en les col·laboracions entre els mitjans de comunicació públics, bàsicament als canals de televisió públics de tots tres territoris.
Una de les constants ha estat la falta d’entesa, durant anys, en la reciprocitat de les emissions, un conflicte en què els diversos governs espanyols de torn han ajudat a encendre més en lloc de trobar-hi solucions. No és la nostra intenció, en aquest editorial, de fer un recorregut històric dels diversos estira-i-arronsa de l’obertura i tancament de repetidors i de la guerra per les freqüències d’emissió a partir de 1986 perquè els canals de TVC es poguessin veure a tots els territoris del nostre àmbit lingüístic, i que quan s’assolí va ser sobretot gràcies a Acció Cultural del País Valencià, a l’Obra Cultural Balear i a l’Associació Alentorn i al Sindicat de Televisió del Conflent de la Catalunya del Nord, entre d’altres entitats.
Tanmateix, en tota aquesta història, tots plegats ens oblidaven d’un fet molt important: que la reciprocitat havia de ser en totes direccions, i que Canal 9, Punt 2 i IB3 també s’havien de veure a la resta de territoris de l’Euroregió Mediterrània.
Quan existia Canal 9 i Punt 2, l’intercanvi de programes i de sèries entre els canals valencians i els catalans, i a la inversa, era mínim. Les telenovel·les valencianes Herència de sang (1995) i A flor de pell (1997), per exemple, varen ser emeses posteriorment per TV3 (ambdues el 1998), però són les telenovel·les catalanes les que brillen per la seva absència en l’emissió als canals valencians. I només s’han emès algunes pel·lícules catalanes, produïdes o no per TV3, per la televisió valenciana. En canvi, de manera intermitent s’han anat fent algunes coproduccions des de fa temps, com ara De moda (2004), en aquest cas TV3, Canal 9 i també Euskal Telebista. Tanmateix, el que passava és que la producció es rodava en castellà i després es traduïa i es doblava en català en les variants de València i de Catalunya.
El passat 12 de juny, Vilaweb publicava la notícia “TV3, IB3 i À Punt estrenyen la col·laboració”, la qual començava així:
“Després d’haver emès els vuit episodis de La forastera, una producció d’À Punt, TV3 va estrenar divendres la sèrie d’IB3 Pep, una comèdia dramàtica que arrenca amb el descobriment que el pare de família té un deteriorament cognitiu lleu, avantsala de l’Alzheimer. Ara fa un mes, IB3 va estrenar la reeixida sèrie de TV3 Merlí, que À Punt ja va emetre a final del 2019, i a mitjan febrer TV3 i À Punt van programar simultàniament La fossa, la primera sèrie de ficció produïda per totes dues cadenes públiques. Són algunes mostres d’una col·laboració entre les televisions públiques del Principat, el País Valencià i les Illes que com més va més s’estreny i acosten les varietats lingüístiques del català als espectadors d’arreu del país”.
Cal destacar també que a finals del 2018, IB3 i TV3 van posar en marxa un nou canal digital de continguts audiovisuals en català anomenat Bon Dia TV.
Tot plegat és important pel següent:
- La reciprocitat de les emissions enforteix l’espai de comunicació catalanovalencià, és a dir, la zona que comprèn l’Euroregió Mediterrània.
- La suma d’esforços pot crear sinergies positives i estalvi en algunes despeses econòmiques pel que fa a les coproduccions, a l’intercanvi de programes de producció pròpia i a la compra de productes estrangers a productores, plataformes digitals i a d’altres canals de televisió.
- La reciprocitat de les emissions tindrà un benefici en les polítiques lingüístiques de cada territori, que trobaran un punt més de connexió en dur a terme algunes accions conjuntes, en aquest cas audiovisuals.
- S’afavorirà la intercomprensió dialectal i la llengua catalana es veurà enriquida amb l’intercanvi de fonètiques, expressions sintàctiques i lèxic. Com deia molt bé el filòleg Pau Vidal fa uns dies a l’article “No neva mai prou” han rebut i reben dosis massives de català central, i en canvi els principatins estem molt necessitats de sentir altres varietats, tant per millorar el codi com, sobretot, per espolsar-nos prejudicis”.
Però, com tota evolució positiva, apareixen nous reptes que caldrà resoldre els propers anys. N’apuntem alguns:
- ¿Hi haurà una política comuna, o coordinada, per abaratir costos i tenir més força al mercat en la compra de productes (films, sèries, documentals…) a empreses audiovisuals estrangeres?
- Hi haurà una política coordinada en plataformes com Disney Plus? És a dir, ¿es farà pinya no només en la compra de productes sinó també en la reclamació que pel·lícules i sèries ja doblades al català/valencià es puguin trobar a la plataforma?
- ¿Quin o quins estàndards s’usaran per doblar productes audiovisuals a la nostra llengua? ¿S’optarà per més d’un doblatge segones les diferents variants (balear, valencià i català)? ¿O bé s’optarà per fer l’experiment d’un doblatge únic amb diversos accents dins d’una mateixa pel·lícula? Aquest és un punt molt important sobre el qual el periodista Àlex Gutiérrez ja en va parlar al diari Ara (10-5-2020) amb un article molt interessant: “¿Un doblatge únic a Catalunya, les Balears i el País Valencià?”
- Es potenciaran nous canals infantils / juvenils entre totes tres televisions? Marina Massaguer, especialista en la presència del català entre youtubers i instagramers, ho reclamava feia pocs dies.
- ¿Quines polítiques comunes es duran a terme de cara a tot el sistema audiovisual digital, a les xarxes socials i a plataformes com Youtube en què els joves hi són molt actius?
Però de moment, i tal com explica molt bé el web creat per la Plataforma per la Llengua https://www.catalàsensefronteres.cat/, la situació és que la reciprocitat no és un fet, i que encara cal molta feina per fer perquè tot es vegi a tot arreu. Ara bé: el bon camí ja ha començat de debò des de fa un temps.