Destacat2ª PART: Entrevista a Joel Joan, actor, director, productor...

2ª PART: Entrevista a Joel Joan, actor, director, productor i guionista

Entrevistat per Jordi Manent.
Jordi Manent, Filòleg

Creu que falta intercanvi, interrelació dialectal, entre els tres grans grups de dialectes catalans?

Sí, sí. M’agradaria sentir més varietat dialectal. A Porca misèria, per exemple, n’hi havia moltes.

I creu que hi ha prou intercanvi entre les produccions pròpies IB3, À Punt i TV3?

No. De fet, n’hi ha hagut alguna i ha anat molt bé, com la del Guillem Agulló. M’encantaria que els tres països dels Països Catalans col·laboressin més en aquest aspecte; i units, fem força.

M’encantaria que les televisions públiques dels tres països dels Països Catalans col·laboressin més en aquest aspecte; i units, fem força

¿I veu possible que d’aquí a pocs anys es pugui crear una telenovel·la produïda per aquestes tres televisions i que els tres principals escenaris succeeixin en una família de cada territori?

Això és una cosa que és molt difícil de fer. No, no ho crec possible.

Per ara no ho creu.

No, no és que no ho cregui. És que crec que no té gaire sentit que un culebrot passi a Londres, a Manchester i a Liverpool al mateix temps. Els culebrots passen a un barri, a un poble o en un carrer.

Jo sí que ho veig possible. Com ara una empresa de Granollers, catalana, que la porta una família que es relaciona amb una família valenciana i que aquesta té parents a les Illes Balears.

Sí que podria ser, però és complicat. Ja és complicat fer un culebrot en un barri, perquè l’EastEnders passa tot en un barri per exemple. Imagina’t fer-ho passar tot en un barri amb aquestes distàncies… i més amb unes illes. Ho veig difícil, ho veig molt complicat. Si no es tracta d’un culebrot seria molt més fàcil i factible. Una sèrie que es ramifiqués la trama entre tres capitals encara que fossin tan distanciades.

No em sembla malament aquesta darrera idea. A banda que el públic gaudeix molt de les teves sèries de ficció, què més ha pretès quan les va pensar i rodar? Quines altres intencionalitats tenien?

Passar-m’ho bé. Fer la feina que jo veia als Estats Units, que veia a la tele, de produccions americanes i pensar com és que no tenim aquests guions, com és que no tenim aquests personatges, com és que no tenim aquestes històries, com és que no tenim aquests girs argumentals, com és que no tenim aquesta connexió amb la pròpia terra… I com és que no som capaços d’enfotre’ns de nosaltres mateixos. Com és que no existeix res de tot això a la televisió de casa nostra.

I algunes coses van passar d’una forma absolutament atzarosa, perquè Plats bruts va ser un atzar que el féssim; el Buenafuente va dir: “si voleu Malalts de tele, heu d’agafar Plats bruts”. Gairebé va ser un ultimàtum. Cap productor executiu de la nostra televisió li veia possibilitats. Quan s’ha demostrat, òbviament, que és la sèrie més vista en tota la història de TV3.

Va ser un atzar que féssim Plats bruts; el Buenafuente va dir: <<si voleu Malalts de tele, heu d’agafar Plats bruts>>. Gairebé va ser un ultimàtum. Cap productor executiu de la nostra televisió li veia possibilitats. Quan s’ha demostrat, òbviament, que és la sèrie més vista en tota la història de TV3

I resulta que ara els adolescents la miren molt…

Sí, els adolescents i els nens. No se m’acaba el públic a mi. Es va rejovenint i jo em vaig fent vell. “Fas mala cara”, diuen. “No, és que em faig gran…” Però, sí, sí, és un fenomen increïble, com el de Friends, que va connectar amb l’espectador i continua connectant-hi.

Per què d’aquesta paròdia exagerada del cinema en català a El crac, què hi ha de veritat i què d’autobiogràfic en El crac?

Per què l’autoparòdia era tan exagerada? Home, perquè era una comèdia, i a les comèdies exageres, és clar. O sigui, si no vols fer comèdia, fas un culebrot i llestos. De fet, El crac era una comèdia on d’entrada es carregaven molt les tintes, i sempre sobre una veritat. I aquesta és la clau, és a dir, la meva essència, la d’El crac, és exactament la meva. Jo sóc una persona vanitosa, egòlatra, egoista, gelosa i moltes més coses horroroses. Sí d’acord també dec tenir parts bones: sobretot que vaig a teràpia i procuro ser millor i més bona persona cada dia. Però l’essència del Joel Joan a El crac sóc jo. Llavors l’únic que fem és portar-ho al límit, i per posar-ho al límit una manera és exagerar-ho i, per tant, faig coses allà que jo a la vida real no faria, perquè no sóc tan imbècil, és clar. La paròdia és exageració.

El crac era una comèdia on d’entrada es carregaven molt les tintes, i sempre sobre una veritat. I aquesta és la clau, és a dir, la meva essència, la d’El crac, és exactament la meva. Jo sóc una persona amb virtuts i defectes. Llavors l’únic que vam fer és portar-ho tot al límit

Chapeau, perquè sap fer autocrítica, la veritat.

Gràcies.

Creu que està consolidat l’star system català?

No hi ha star system català.

Segur?

No, no n’hi ha.

Els Gaudí no reflecteixen una mica això?

No, això no és l’star system. Hi ha el Sergi López, que és una estrella europea que ha fet molt de soroll. I després hi ha un star system, si tu vols a nivell teatral, on hi ha certs personatges: la Clara Segura, el Pere Arquillué, el Lluís Soler, el Julio Manrique; són actors que agraden molt al públic i que van a veure tot allò que ells fan, perquè els agrada. El Joan Pera, per exemple, amb un altre estil, i el Josep Maria Pou, també ho són. En canvi, en cinema i televisió l’star system són els que estan fent el culebrot en aquell moment. No ho sé, de la Margarida Minguillón, per exemple, ja no se’n recorda ningú, però és que durant una època no podia sortir pel carrer, perquè se li tiraven a sobre.

No hi ha star system català. Si vols hi ha un star system a nivell teatral, però, en canvi, en cinema i televisió l’star system són els que estan fent el culebrot en aquell moment

Què creu que s’hauria de fer per enfortir la indústria audiovisual catalana? D’on es poden treure més recursos?

Doncs el fet de creure-hi i d’entendre que la cultura, i sobretot l’audiovisual i les històries, i pel que fa a l’audiovisual tant en sèries com en pel·lícules, és essencial no només per una llengua, sinó per una nació. Les nacions estan fetes a base d’històries col·lectives que compartim entre nosaltres.

Totalment d’acord.

I, per tant, si oblidem això i només anem mirant el benefici, el públic, el mercat, etc. aleshores deixarem d’explicar històries nostres i, de la mateixa manera que ja anem perdent la llengua a les escoles, en els patis, doncs també acabarem perdent la nostra identitat.

Les nacions estan fetes a base d’històries col·lectives que compartim entre nosaltres. […] De la mateixa manera que ja anem perdent la llengua a les escoles, en els patis, doncs també acabarem perdent la nostra identitat

¿Què es podria fer perquè a les plataformes digitals es pugui trobar molt més contingut en català, ja sigui de producció pròpia o doblada?

Que nosaltres les fem i que siguin de prou qualitat perquè les vulguin. Què hem de fer? Bones pel·lícules, bones sèries. I no et negaré que fer-les en català és un hàndicap perquè després te les vulguin les plataformes internacionals, però si les plataformes internacionals ara estan fent pel·lícules en danès, estan comprant produccions daneses, noruegues, sueques, aramees, israelites… ¿per què els catalans no podem fer produccions d’alta qualitat des de Barcelona, en català i que després es doblin i es subtitulin al reguitzell d’idiomes que toqui, igual que les altres? O sigui que, de fet, depèn de nosaltres. Tot depèn de nosaltres. És que tot, tot, tot depèn de nosaltres i del nostre autoconvenciment, de la nostra autodisciplina i de la nostra autoexigència. Tot.

Hi estic molt d’acord. No sé si s’ha llegit el decàleg per l’audiovisual que ha fet la Plataforma per la Llengua en col·laboració amb l’Acadèmia del Cinema Català i el Clúster Audiovisual de Catalunya?

No.

No? Per tant, no pot opinar. Ve a dir moltes coses que vostè diu en aquesta entrevista, eh?

Me n’alegro.

Si les plataformes internacionals ara estan fent pel·lícules en danès, estan comprant produccions daneses, noruegues, sueques, aramees, israelites… ¿per què els catalans no podem fer produccions d’alta qualitat des de Barcelona, en català i que després es doblin i es subtitulin al reguitzell d’idiomes que toqui, igual que les altres? O sigui que, de fet, depèn de nosaltres. […] És que tot, tot, tot depèn de nosaltres i del nostre autoconvenciment, de la nostra autodisciplina i de la nostra autoexigència. Tot

Vostè sempre s’ha preocupat molt perquè damunt l’escenari els actors i actrius tinguessin una bona fonètica i dicció en català. Oi que és així?

Sí, és així. Bé, és que això em sembla una cosa òbvia.

Per vostè sí, però en algunes sèries de TV3 i en algunes pel·lícules no sempre és així.

És que depèn del personatge. Si el personatge és un noi de no sé quin barri que parla xava, doncs ha de parlar xava a dalt d’un escenari o davant d’una càmera.

Sí, però no em refereixo a això. Em refereixo, per exemple, a alguns personatges de Merlí que tenen un català defectuós. I tants altres exemples.

Sí, però això forma part de la decadència en la qual estem vivint. És a dir, el català no té valor, o té molt poc valor. Els actors el que volen és anar a Madrid i fer sèries, perquè és on hi ha indústria. Aquí no hi ha indústria. Aquí o fas el Com si fos ahir o no fas res, o fas teatre. Per tant, què fan els actors? Intentar parlar molt bé l’espanyol i que no se’ls hi noti l’accent català perquè saben que això els hi treu molts punts.

Correcte.

Parlar bé el català no té cap valor i llavors et trobes amb actors que no el parlen bé. En els teatres anglesos, els actors parlen l’anglès perfecte, i si després han de fer un slang, perquè fan un personatge de classe baixa d’un barri concret, també el saben fer. Però si fan Shakespeare, també el poden fer en un anglès perfecte. I des del meu punt de vista aquí hi ha molts actors que no poden fer Shakespeare perquè no dominen prou la llengua. Però això és un símptoma més de la decadència en la que està envoltada l’idioma i la nació catalana.

I el preocupa el baix ús social del català entre els joves? Creu que la falta de models de ficció en llengua catalana hi influeix?

És clar. Em preocupa moltíssim.

I sobre la política lingüística al nostre país, què n’opina?

No sé què és, la política lingüística al nostre país.

La que fa la Direcció General de Política Lingüística…

Què fa? No sé què fa.

No sé què és, la política lingüística al nostre país. Què fa? No sé què fa

En quin punt es troba la seva carrera en aquests moments?

De maduresa, m’agradaria pensar. M’he de treure tot el suc possible perquè ara estic més fi que mai.

I, en què està treballant ara, més enllà d’Escape Room, i quins projectes de futur té en ment, si es poden explicar?

Sí, el primer de tot és el rodatge d’Escape Room aquest juny i juliol i presentar-la a Sitges. A veure si ens l’agafen perquè sigui present en el festival. També estic preparant una sèrie de ficció de la qual ja fa tres anys que ens estem barallant amb el meu company Hèctor Claramunt que és amb qui escric, produeixo i dirigeixo. Una sèrie per al món, però produïda per nosaltres, per l’ICEC i per TV3. La primera pantalla en passar-la hauria de ser TV3. I de TV3 al món.

Ara estic treballant en el rodatge d’Escape Room, aquest juny i juliol, i presentar-la a Sitges. A veure si ens l’agafen perquè sigui present en el festival. També estic preparant una sèrie de ficció, que parteix de la intel·ligència artificial i que reflexiona fins on arribarà a dominar les nostres decisions, de la qual ja fa tres anys que ens estem barallant amb el meu company Hèctor Claramunt. La primera pantalla en passar-la hauria de ser TV3. I de TV3 al món. I en teatre, estrenarem a Temporada Alta l’última obra que hem escrit amb l’Hèctor i que protagonitzaré jo mateix i que es titula El gran comediant.

Home, tant de bo es dugui a terme. Li ho desitjo sincerament perquè les sèries que ha fet són bones pel que fa a la qualitat i tenen èxit.

Jo penso també que amb el currículum que tinc i que des del 2016 no produeixo res i que sóc una persona que ha demostrat que no viu de TV3… Vaja, que em semblaria una barbaritat que no apostessin per aquest projecte que els hem proposat. A més, així com El crac era una sèrie molt catalanocèntrica, i per tant s’entén que no sigui exportable, en aquesta nova sèrie hem après la lliçó i l’hem fet amb un concepte molt global, que parteix de la intel·ligència artificial i que reflexiona fins on arribarà a dominar les nostres decisions. És apassionant, és una sèrie esplèndida, amb un high concept brutal que espero i desitjo que els col·legues de TV3 i de l’ICEC ens recolzin al màxim.

I en teatre, estrenarem a Temporada Alta l’última obra que hem escrit amb l’Hèctor i que protagonitzaré jo mateix i que es titula El gran comediant. Una obra que ens ha sortit una mica irònica, una mica anglesa, i que parla d’un sentiment ben universal com  és la gelosia a través d’un personatge que també és un crac, com jo mateix. [Riu]

Notícies recents

“El català és negoci”, nova campanya de la Fundació Vincle destinada a les empreses i als comerços

La Fundació Vincle neix el 2008 amb la voluntat de treballar per una societat cohesionada i inclusiva en tots...

2ª PART: Entrevista a Joel Joan, actor, director, productor i guionista

Entrevistat per Jordi Manent. Creu que falta intercanvi, interrelació dialectal, entre els tres grans grups de dialectes catalans? Sí, sí. M’agradaria...

1ª PART: Entrevista a Joel Joan, actor, director, productor i guionista

Més enllà de la caricatura o de les etiquetes que alguns li han volgut penjar, a Joel Joan (Barcelona,...

Els tallers de mems arriben al barri del Gorg de Badalona

La Fundació Vincle anem desplegant el nostre Projecte d’arrelament lingüístic a l’Eix Besòs (2020-2021). A principis de maig van...