Destacat10 anys del Codi de consum de Catalunya: no...

10 anys del Codi de consum de Catalunya: no fent-se respectar i en terra de ningú

El passat 20 de juliol va fer 10 anys de l’aprovació de la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya. Per ser encara més precisos, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei en la sessió número 82 del 30 de juny de 2010, es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament el 19 de juliol del 2010 i va ser promulgada el 20 de juliol del mateix any (vegeu el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 5677, del 23 de juliol de 2010). La llei va entrar en vigor el 23 d’agost del 2010.

La principal novetat del Codi de Consum

La principal novetat d’aquesta nova llei era que aquest Codi de consum incloïa uns articles sobre drets lingüístics i requisits per a les empreses que, d’incomplir-se, es podia procedir a les sancions (“article 128-1: Drets lingüístics de les persones consumidores” i “article 211-5: Requisits lingüístics”). Fins aleshores havien estat molt poques les lleis o els decrets que protegien lingüísticament l’ús del català en l’àmbit de l’atenció al consumidor i de l’etiquetatge dels productes: tan sols el Decret 317/1994, de 4 de novembre, pel qual s’estableixen normes sobre l’ordenació i la classificació dels establiments de restauració del Departament de Comerç, Consum i Turisme, el qual en l’article 18.1 es deia que “Tots els establiments de restauració dels grups Restaurant i Restaurant-bar han d’oferir al públic les cartes de plats i de vins amb els seus preus, com a mínim, en català”, i el punt 2 de l’article 34 “La informació a les persones consumidores i usuàries” de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, explicitava que “Les dades obligatòries i les informacions voluntàries addicionals que figuren en l’etiquetatge de productes catalans que gaudeixen de denominació d’origen, de denominació comarcal o de denominació de qualitat i dels productes artesanals que es distribueixen en l’àmbit territorial de Catalunya han d’ésser, necessàriament, com a mínim, en català”, obligaven a l’ús de la llengua catalana en aquest àmbit. La qual cosa va permetre que amb pocs anys, i gràcies sobretot a la pressió i la constància de la Plataforma per la Llengua, la gran majoria de vins i caves produïts a casa nostra s’etiquetessin, almenys, en llengua catalana.

“La principal novetat d’aquesta nova llei era que aquest Codi de consum incloïa uns articles sobre drets lingüístics i requisits per a les empreses que, d’incomplir-se, es podia procedir a les sancions. Fins aleshores havien estat molt poques les lleis o els decrets que protegien lingüísticament l’ús del català en l’àmbit de l’atenció al consumidor i de l’etiquetatge dels productes”.

El nou –ara ja vell– Codi de consum per primera vegada obliga que siguin en català les informacions obligatòries d’etiquetatge, instruccions, embalatge i prospectes dels productes distribuïts a Catalunya. I aquesta obligatorietat va acompanyada d’un règim de sancions per qui ho incompleixi.

Igualment indica que cal fer almenys en català els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes. Desconeixem, tanmateix, el grau d’incompliment. El Codi de consum també obliga a fer les factures en català. Fins llavors només eren les empreses de servei públic les que tenien l’obligació. Pel que sabem, el grau de compliment d’aquesta part de la normativa és força alt, però manquen dades més precises.

“El nou –ara ja vell– Codi de consum per primera vegada obliga que siguin en català les informacions obligatòries d’etiquetatge, instruccions, embalatge i prospectes dels productes distribuïts a Catalunya. I aquesta obligatorietat va acompanyada d’un règim de sancions per qui ho incompleixi”.

Els entrebancs

Posteriorment al naixement del Codi de consum, van venir els entrebancs. El 2014 va entrar en vigor un reglament de la Unió Europea que segons com es miri –la cosa no és clara– es podria interpretar que pel fet que el català no és llengua oficial de la Unió Europea, aleshores no pot ser obligatori en els productes alimentaris. Tanmateix, i deixant de banda els productes alimentaris, actualment es calcula que un 90% dels productes comercialitzats a Catalunya es troben fora de la llei. Així, Catalunya és la regió europea amb més productes distribuïts il·legalment al mercat. I és que totes les llengües europees de dimensions semblants al català tenen aquesta mateixa obligació, però, a diferència del nostre cas, han aplicat la llei. Pel que fa a l’article 128-1, en què afirma que les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin, aquest aspecte va deixar de ser vigent després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estat d’Autonomia de Catalunya. L’Estatut feia referència al dret dels consumidors de ser atesos (=correspostos) en català. En caure aquest article de l’Estatut, també queia del Codi de consum. Per la seva banda, tant el Defensor del Pueblo com el Partido Popular van tirar endavant dos recursos d’inconstitucionalitat contra alguns articles del Codi de consum, entre els quals l’obligatorietat de l’etiquetatge dels productes en català. Ambdós recursos van ser desestimats per dues sentències del Tribunal Constitucional (la sentència 88/2017 i la 7/2018) i, per tant, ratificava com a legal l’etiquetatge en català obligatori.

“Tanmateix, i deixant de banda els productes alimentaris, actualment es calcula que un 90% dels productes comercialitzats a Catalunya es troben fora de la llei. Així, Catalunya és la regió europea amb més productes distribuïts il·legalment al mercat. I és que totes les llengües europees de dimensions semblants al català tenen aquesta mateixa obligació, però, a diferència del nostre cas, han aplicat la llei”.

La por o la desídia dels nostres governs

El Codi de consum, per tant, agrupava tota aquesta legislació anterior en matèria lingüístico-econòmica, l’ordenava i fins i tot n’ampliava els horitzons amb nous articles que protegien l’ús de la llengua catalana. Però el que havia de ser una llei estrella, ha acabat essent una llei de paper mullat continu que govern rere govern ha acabat en terra de ningú perquè mai no s’ha fet complir.

“[…] el que havia de ser una llei estrella, ha acabat essent una llei de paper mullat continu que govern rere govern ha acabat en terra de ningú perquè mai no s’ha fet complir”.

Què ha passat des d’aleshores? Doncs que des del 2010 ençà hi ha hagut quatre governs diferents a la Generalitat de Catalunya encapçalats cronològicament pels presidents Montilla, Mas, Puigdemont i Torra. I han estat diverses les sigles dels partits polítics que han governat aquests anys la Generalitat: PSC, ERC, ICV, CDC, UDC, Junts pel Sí, Junts per Catalunya, etc. Per desgràcia, cap d’aquests governs no ha fet aplicar el Codi de consum durant aquests 10 anys. Pel que fa a l’etiquetatge i a les instruccions dels productes, per exemple, no ens consta que s’hagi tramitat cap denúncia tot i que:

  1. Ho estableix la llei.
  2. Hi ha 3 mocions al Parlament que hi obliguen.
  3. Hi ha 3 sentències del Tribunal Constitucional que avalen que es posin sancions.
  4. Hi ha hagut peticions del Síndic de Greuges i de la Plataforma per la Llengua.

Per què no es fa aplicar, de manera intel·ligent i gradual, el Codi de consum de Catalunya? Por? Desídia dels diversos governs?

“Per què no es fa aplicar, de manera intel·ligent i gradual, el Codi de consum de Catalunya? Por? Desídia dels diversos governs? […] Per tirar endavant una llei que després no s’aplica, no val la pena. No aplicar una llei és una manca d’autoestima i no fer-nos respectar com a Govern i com a país. I perdem credibilitat”.

Des de la Fundació Vincle pensem que no cal que ens fem trampes al solitari. Per tirar endavant una llei que després no s’aplica, no val la pena. No aplicar una llei és una manca d’autoestima i no fer-nos respectar com a Govern i com a país. I perdem credibilitat.

Com a Fundació Vincle tenim moltes coses a dir i diverses propostes a fer perquè algun dia no gaire llunyà es faci efectiu el Codi de consum. En un altre editorial en tornarem a parlar.

Notícies recents

Quan les carrosses tornin a ser carbasses: la fi dels diners fàcils i els escenaris futurs d’Europa II. L’hora de les decisions

Paisatge després de la batalla Al març de 2020, quan tot just s’havien decretat els primers confinaments a la major...

Quan les carrosses tornin a ser carbasses: la fi dels diners fàcils i els escenaris futurs d’Europa

1. Els aprenents de bruixot L’ombra de Margaret Thatcher De les moltes crítiques llançades contra l'euro, potser la més encertada la...

“El català és negoci”, nova campanya de la Fundació Vincle destinada a les empreses i als comerços

La Fundació Vincle neix el 2008 amb la voluntat de treballar per una societat cohesionada i inclusiva en tots...

2ª PART: Entrevista a Joel Joan, actor, director, productor i guionista

Entrevistat per Jordi Manent. Creu que falta intercanvi, interrelació dialectal, entre els tres grans grups de dialectes catalans? Sí, sí. M’agradaria...