Arrelament Entrevista a Josep-Anton Fernàndez, professor i activista per la...

Entrevista a Josep-Anton Fernàndez, professor i activista per la llengua

“Em considero un catalanoparlant multilingüe. El català és la meva segona llengua, i és la que he adoptat com a llengua habitual”

Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963). Llicenciat en Filologia Catalana (UAB), doctor en Llengües Modernes (Cambridge). Professor agregat d’Estudis Catalans a la Universitat Oberta de Catalunya. Autor dels llibres Another Country: Sexuality and National Identity in Catalan Gay Fiction (2000) i El malestar en la cultura catalana (2008), i co-editor de Funcions del passat en la cultura catalana contemporània (2015). Soci de l’Anglo-Catalan Society, la North American Catalan Society, el Deutscher Katalanistenverband i la Plataforma per la Llengua, i patró de la Fundació Vincle.

Entrevistat per Jordi Manent

Vostè es considera un nou catalanoparlant o un catalanoparlant d’adopció? Per què?

D’entrada, em considero un catalanoparlant multilingüe. Però efectivament, el català és la meva segona llengua, i és la que he adoptat com a llengua habitual. La distinció entre “nou catalanoparlant” i “catalanoparlant d’adopció” és realment una qüestió de matís: no crec que es pugui dir que soc un “nou” parlant de català, perquè fa quaranta anys que el parlo habitualment; però estrictament parlant no soc un parlant “nadiu”. L’etiqueta “nou parlant” em sembla molt important en el sentit que crea una posició de visibilitat social per a aquelles persones que no tenen el català com a primera llengua; però al mateix temps es podria dir que em fixa en una posició que en realitat és transitòria (com deia abans, no soc gaire “nou”). El terme “catalanoparlant d’adopció” potser descriu millor la meva trajectòria com a algú que ha adoptat el català. De totes maneres, per a mi aquesta qüestió sobre denominacions no és gaire important.

“El català és la meva segona llengua, i és la que he adoptat com a llengua habitual”.

En quina llengua pensa? En quina llengua viu habitualment?

Suposo que penso majoritàriament en català, però molt sovint en anglès i en ocasions també en castellà. Pel que fa a la vida quotidiana, professionalment i socialment visc en català, però amb els meus germans parlo en castellà, i amb el meu marit en anglès.

¿Quan se li va desvetllar la necessitat de treballar, des del seu punt de vista renovador, en pro de la llengua catalana?

La meva consciència lingüística arrenca de l’adolescència, quan començo a adonar-me de la situació de subordinació que pateixen els parlants de català. En part és per això que vaig decidir estudiar Filologia Catalana. Però quan vaig percebre la necessitat de treballar a favor del català, i de fer-ho a partir de nous postulats, va ser durant la dècada dels noranta, quan el català gaudia d’una salut essencialment tan feble com ara, però a penes hi havia mobilització lingüística. L’única entitat que realment buscava assolir resultats era la Plataforma per la Llengua, amb la qual sentia una forta identificació en els discursos i en les formes. Ara bé, per a mi el factor principal van ser els atacs que rebia el català per part de grups com el Foro Babel, que s’atorgaven la representació de tots els castellanoparlants de Catalunya, aprofitant-se maliciosament de la invisibilitat social de totes aquelles persones que, com jo, havíem adoptat el català o que, posteriorment, havien passat per la immersió i utilitzaven el català sense problemes. El meu procés d’adopció del català havia estat relativament fàcil i jo pràcticament ni me’n recordava. I aquest conflicte artificial contra el català va ser dolorós, perquè jo, que vivia tan tranquil, em vaig veure obligat a “desoblidar” la meva adopció del català i a reconfigurar la meva identitat personal per poder-me presentar també com a castellanoparlant. Era l’única manera de defensar-me dels atacs d’unes elits socials que s’estaven apropiant de la veu de molta gent, jo inclòs, per protegir uns interessos contraris als meus.

“Per a mi el factor principal que em va mobilitzar van ser els atacs que rebia el català per part de grups com el Foro Babel, que s’atorgaven la representació de tots els castellanoparlants de Catalunya, aprofitant-se maliciosament de la invisibilitat social de totes aquelles persones que, com jo, havíem adoptat el català”.

El 2002 va crear Veu Pròpia. Quins eren els objectius de l’entitat?

El principal objectiu de Veu Pròpia era, precisament, fer visible socialment la figura del nou parlant de català, que fins aleshores no era una figura legítima i reconeguda. I mitjançant aquesta visibilitat, l’entitat volia ser una plataforma d’expressió dels nous catalanoparlants: és a dir, no la plataforma que s’apropiés de tota la representació d’aquesta figura, sinó simplement un lloc des del qual parlar en tant que persones que havíem adoptat el català i volíem actuar a favor seu. Al mateix temps, també volíem intervenir en la transformació dels discursos favorables al català. Pensàvem, i seguim pensant, que el centre de gravetat de la política lingüística hauria de ser l’experiència dels nous parlants de català, atès que són una part essencial en garantir el futur d’aquesta llengua. Això no només requeria treballar per fer visible i més fàcil aquesta experiència, sinó també deixar enrere el discurs de la “recuperació” del català: perquè les persones que han passat per la immersió no necessiten recuperar res, no han perdut cap llengua sinó que n’han guanyat una. I de la mateixa manera, calia abandonar el discurs del “canvi” de llengua, que es pot entendre com una renúncia a la pròpia identitat, i començar a parlar d’adopció: perquè quan un comença a parlar una altra llengua no renuncia a cap part d’un mateix, sinó que incorpora una llengua al seu repertori i guanya nous espais de relació i noves oportunitats socials i professionals.

“Quan un comença a parlar una altra llengua no renuncia a cap part d’un mateix, sinó que incorpora una llengua al seu repertori i guanya nous espais de relació i noves oportunitats socials i professionals”.

I al cap de pocs anys va entrar a l’Executiva de la Plataforma per la Llengua. Quines tasques hi ha desenvolupat i hi desenvolupa?

Soc soci de la Plataforma per la Llengua des de l’any 2000, aproximadament, i el 2008 vaig entrar a formar part de la seva Executiva Nacional. Els membres fundadors de Veu Pròpia vam decidir integrar-nos a la Plataforma i en el seu si vam crear la Comissió de Catalanoparlants d’adopció. Més endavant vaig formar part del Secretariat (la comissió delegada de l’Executiva que porta el dia a dia de l’entitat) durant un parell d’anys; vaig tenir la sort i l’honor de treballar colze a colze amb l’enyorat Martí Gasull. Actualment soc un vocal de l’Executiva, sense tenir assignades responsabilitats específiques; però jugo un paper destacat, crec, en la definició de l’estratègia de l’entitat i en la producció del seu discurs.

El 2010 vostè, amb la Puri Pinto i la Carmen Pérez, van publicar El català també és meu. Guia per a nous i futurs parlants de català. És una guia bilingüe català-castellà, prologada per Justo Molinero, que es pot trobar en digital per Internet. Què els va motivar a escriure aquella guia? Per què ho van fer?

Vam fer aquesta guia precisament com a projecte de la Comissió de Catalanoparlants d’adopció. La idea era afegir un altre títol a les guies que ja publicava la Plataforma, com ara Què faig si…? En aquest cas, i juntament amb la Fundació Vincle, volíem fer un llibret que fes visible i predictible la trajectòria que vam seguir en l’adopció del català. En les actuals condicions sociolingüístiques, aquest procés d’adopció és més difícil del que caldria, i volíem facilitar les coses a totes aquelles persones que estiguessin començant a adoptar el català, o s’ho estiguessin plantejant.

Creu que el contingut de la guia continua vigent? Si se’n fes una reedició, canviaria o ampliaria alguna cosa?

Penso que bàsicament el contingut és vigent, però en aquests deu anys Catalunya ha canviat força tant des del punt de vista polític com social i lingüístic. Potser caldria reforçar encara més la idea que el català és cosa de tothom, i treballar més en aquells arguments favorables al català que puguin trobar un acord social ampli.

“Potser caldria reforçar encara més la idea que el català és cosa de tothom, i treballar més en aquells arguments favorables al català que puguin trobar un acord social ampli”.

A mitjan 2019 la Plataforma per la Llengua va publicar un estudi molt interessant titulat Estudi sociolingüístic als patis d’escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya. L’estudi concloïa que només un 35% dels estudiants de Primària i un 14,6% dels estudiants de Secundària de les 50 ciutats més poblades de Catalunya (de Barcelona al Vendrell) parlen en català als patis, a fora de l’aula. La dada és molt preocupant, no? Quina reflexió li mereix?

És cert que és una dada molt preocupant, perquè denota una tendència negativa per al català. Si no s’activen unes polítiques lingüístiques molt més agosarades, originals i ambicioses, d’aquí a deu anys ens podem trobar en una situació gravíssima. Cal tenir present que aquestes dades són també reflex de canvis demogràfics molt profunds entre els anys 2000 i 2015, i això reforça encara més la necessitat d’unes polítiques lingüístiques que ara mateix són inexistents. Les dades també suggereixen, crec, l’efecte d’haver perdut la iniciativa en el terreny dels mitjans de comunicació: el Club Super 3, per exemple, havia tingut un impacte lingüístic enorme, però des de fa anys no disposem d’ofertes adequades al context actual. I cal també incidir en l’educació, tant a nivell macro, de polítiques educatives que incentivin l’ús del català, com a nivell micro, en la gestió de la diversitat lingüística a cada centre concret, segons les seves característiques.

“Si no s’activen unes polítiques lingüístiques molt més agosarades, originals i ambicioses, d’aquí a deu anys ens podem trobar en una situació gravíssima. […] El Club Super 3, per exemple, havia tingut un impacte lingüístic enorme, però des de fa anys no disposem d’ofertes adequades al context actual”.

¿Per què creu que els catalanoparlants som tan febles que a la primera de canvi passem al castellà a un interlocutor que fins i tot entén i parla el català tot i no tenir-lo com a primera llengua?

Crec que seria preferible que aquesta pregunta la contestés un sociolingüista, perquè són ells els que han estudiat aquest fenomen a bastament. Però en tot cas, crec que no és una qüestió moral (heu plantejat la pregunta en termes de “feblesa”): aquest hàbit de passar-se al castellà és una conducta construïda històricament, en la qual al meu entendre han intervingut tant la repressió del franquisme i el règim de la segona Restauració borbònica, com la coneguda tendència a mantenir les barreres etnolingüístiques. La dificultat a l’hora de canviar aquesta conducta és precisament que es tracta d’un hàbit fonamentat en una norma social, segons la qual és de “mala educació” parlar en català a algú que et sembla que no el té com a primera llengua.

¿Creu que l’Administració pública dels diversos territoris que conformen l’Euroregió Mediterrània fan prou i bones polítiques lingüístiques per millorar l’ús social del català?

En general no, ja sigui perquè les legislacions són insuficients, ja sigui perquè sovint no compleixen ni fan complir la llei (pensem per exemple en el Codi de Consum de Catalunya, o la Llei del Cinema catalana). Les polítiques lingüístiques, quan existeixen, són en general tímides i poc ambicioses.

“Les polítiques lingüístiques, quan existeixen, són en general tímides i poc ambicioses”.

I les entitats de la societat civil que treballen en pro del català fan prou? Es troben en la línia correcta pel que fa a les campanyes que desenvolupen?

Jo crec que en general sí. Però d’una banda cal que la tensió que necessàriament hi ha d’haver entre Administració pública i societat civil sigui més productiva, i d’altra banda cal treballar molt més per produir i fer circular uns discursos favorables al català adequats a la situació actual. En el cas de Catalunya, cal fer una tasca de reconstrucció dels consensos al voltant de la llengua, que en els darrers anys han quedat dissolts. Aquesta no és una tasca fàcil, i requerirà molts esforços i sobretot molta imaginació, creativitat i valentia.

Què podem fer tots plegats per millorar l’ús social de la llengua catalana?

Usar-lo amb naturalitat en totes les circumstàncies de la vida. Vincular les nostres decisions comercials i culturals a l’ús de la llengua. Fer les coses més fàcils als nous parlants de català, parlant-los en aquesta llengua sense paternalisme, simplement com una persona més de la nostra comunitat lingüística. I intentar no estressar-nos quan veiem que la situació del català no és la que desitjaríem: el que cal és mantenir-se ferm en les petites decisions quotidianes, no adoptar actituds derrotistes.

A tots aquells que lluitem per millorar la situació del català, ens falta més discurs o un nou discurs? Quin hauria de ser?

Totes dues coses. No s’està produint prou discurs sobre el català, i els que hi ha s’han de renovar. Crec que els discursos a favor del català han de ser fonamentalment socials i no identitaris, han d’enfocar-se cap al futur i no cap al passat, han de centrar-se en la idea de guany i no en la de renúncia o pèrdua, i han de plantejar reptes ambiciosos però assolibles més que no denunciar catàstrofes inevitables. Potser caldrà aprendre coses de les campanyes contra el canvi climàtic, que combinen una anàlisi de la situació de perill ecològic a nivell planetari amb la responsabilitat i la iniciativa de cada individu. I al mateix temps caldrà, com deia més amunt, fer un treball molt profund i imaginatiu per reconstruir els consensos a favor del català, especialment a Catalunya.

“Crec que els discursos a favor del català han de ser fonamentalment socials i no identitaris, han d’enfocar-se cap al futur i no cap al passat, han de centrar-se en la idea de guany i no en la de renúncia o pèrdua, i han de plantejar reptes ambiciosos però assolibles més que no denunciar catàstrofes inevitables”.

La globalització va a favor o en contra del català? Les plataformes digitals, per exemple, de moment no aposten gaire per certes llengües mitjanes i cal negociar-hi molt.

La globalització és el context en què hem viscut fins ara. Per a les llengües mitjanes com el català és un context que planteja reptes i amenaces, però també oportunitats. Per exemple, la penetració del català a Internet és molt bona, el català és una llengua amb un volum molt considerable de traduccions a altres idiomes, les tecnologies ens permeten l’ús del català a nivell global enllà del nostre territori, i el català s’ensenya a més de 100 universitats d’arreu del món, amb una xarxa que altres llengües no podrien ni somiar. Cal seguir explorant aquestes oportunitats. Al mateix temps, sabem que el català funciona molt bé en aquells àmbits en què l’Estat espanyol no intervé amb la seva regulació, com per exemple Internet; per tant el problema de vegades no és tant la globalització sinó com s’hi posiciona l’Estat espanyol. És cert que les grans plataformes digitals de distribució audiovisual, com ara Netflix, no atenen els consumidors catalans; i per això caldrà seguir pressionant tant des de l’Administració pública com des de la societat civil. I també caldria plantejar alternatives a aquestes plataformes; per exemple, es podria explorar la possibilitat d’una plataforma conjunta de les televisions de llengües mitjanes com el danès, el noruec, el txec, el francès del Quebec i el català. En qualsevol cas, i pensant una mica més enllà, cal plantejar-se que amb la pandèmia de la Covid-19 el món està experimentant un canvi d’època i probablement la globalització, tal com la coneixíem, deixarà d’existir. Quin serà el nostre nou context a partir d’ara? Quins reptes, quines amenaces, quines oportunitats presentarà a llengües minoritzades en posició subordinada com el català?

“Al mateix temps, sabem que el català funciona molt bé en aquells àmbits en què l’Estat espanyol no intervé amb la seva regulació, com per exemple Internet; per tant el problema de vegades no és tant la globalització sinó com s’hi posiciona l’Estat espanyol”.

Voldria afegir alguna altra reflexió?

Crec que no, ja m’he estès prou. Però us vull agrair de tot cor aquesta entrevista, i us felicito per la feina tan necessària de la Fundació Vincle.

Notícies recents

La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança

Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova Roca (2020): La malaltia de la sanitat catalana, Editorial Profit i...

Entrevista a Josep-Anton Fernàndez, professor i activista per la llengua

"Em considero un catalanoparlant multilingüe. El català és la meva segona llengua, i és...

La Fundació Vincle col·labora en l’edició de la guia ‘Camela’t del català!’

Acaba de publicar-se la guia Camela’t del català! Una presentació en romaní i català de la llengua...