Articles d'opinióConcret, una revista d’economia i pensament de l’Euram, en...

Concret, una revista d’economia i pensament de l’Euram, en marxa

Sempre és una bona notícia la continuïtat d’una publicació que té per objectiu difondre recerques i assaigs d’economia i pensament, però si agafa com a marc referencial l’Euram encara ho és més

Josep Reyner. Economista

La revista anual Concret ha tret el seu segon número a principis d’any. Sempre és una bona notícia la continuïtat d’una publicació que té per objectiu difondre recerques i assaigs d’economia i pensament, però si agafa com a marc referencial l’Euram encara ho és més. Aquest territori necessita, com diuen els editors, “una alternativa a unes visions estatals normalment fixades en funció d’unes capitals centrípetes i absorbents com Madrid i París”. Un agraïment, doncs, a l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa de València per la seva persistència.

La revista continua mantenint els seus dos blocs: economia i pensament. Ambdós amb articles ben variats i de diferent temàtica signats per professors i acadèmics de màxim nivell. En total, divuit articles, set del bloc d’economia i onze del de pensament, per més que algun es podria situar en una posició ambivalent. Uns de caràcter teòric, altres referits a problemàtiques actuals i altres a territoris molt específics, però tots sempre amb capacitat per extraure’n conclusions vàlides per al món i les circumstàncies actuals.

Aquest territori necessita, com diuen els editors, “una alternativa a unes visions estatals normalment fixades en funció d’unes capitals centrípetes i absorbents com Madrid i París”. Un agraïment, doncs, a l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa de València per la seva persistència

Entre aquests darrers resulta particularment interessant l’assaig dels professors Miquel Àngel Casasnovas i Guillem López-Casasnovas sobre la diferent història del desenvolupament de les illes de Menorca i Eivissa i com les diferents institucions econòmiques i socials que han predominat al llarg del temps, des de la mateixa conquesta per la Corona d’Aragó, han condicionat la modernització econòmica de cada illa fins als nostres dies. Un assaig molt interessant que s’emmarca en la línia dels estudis d’economia institucional d’Acemoglu, Robinson i Johnson, tan de moda actualment.

Destaquem també la “Conversa triangular sobre el corredor mediterrani” entre el Comissionat del Govern espanyol, Josep V. Boira, el president de FERRMED, Joan Amorós, i el president de la Cambra de Comerç de València, José V. Morata. Dintre de la cordialitat que hi ha entre ells, destaquen les diferències de visió entre Boira i Amorós particularment quan aquest darrer es refereix a l’actual corredor mediterrani com un “corredor de mínims”, o bé quan Boira, potser per raons inherents al seu càrrec, expressa el seu optimisme caut, o quan Joan Amorós es rebel·la davant dels endarreriments de la infraestructura. Això no vol dir que no hi hagi moltes coincidències entre els tres, particularment respecte a l’objectiu final. És especialment d’agrair la sinceritat de l’actual Comissionat quan reconeix que quan ell torni a la universitat també demanarà la plataforma de doble línia. No se’l perdin si els interessa el tema.

Relacionat amb l’anterior, cal també fer referència a l’assaig d’Andrei Boar i Oriol Montanyà sobre “L’alta velocitat ferroviària com a model d’integració sostenible de l’Euram”. En l’article s’analitza la contribució potencial de l’alta velocitat ferroviària tant des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental, com des de l’econòmica i social. Defensen el “model alemany” com el que millor pot combinar els tres aspectes i que es caracteritza per integrar l’alta velocitat a les xarxes ferroviàries de mitjana distància i fer-la accessible als principals ports i aeroports, incrementant així el benefici social de les infraestructures, encara que es pugui produir alguna penalització en el temps dels recorreguts. Qüestionen el model seguit fins ara que és més propi del “model francès” i que no aporta aquesta visió tan integral de la xarxa, amb major segregació i mínima interferència entre els diferents nodes de les infraestructures. Com a nota esperançadora, plantegen que el govern actual de l’Estat sembla estar donant, en opinió dels autors, un gir a la política seguida fins ara. Tant de bo.

Molt recomanable és també la lectura i anàlisi de “Llengua catalana. Entre la minorització i la revitalització”. Els autors, els filòlegs Marina Massaguer i Avel·lí Flors-Mas, fan una anàlisi dels resultats de les enquestes sobre els usos lingüístics als territoris de llengua catalana. Els autors parteixen del reconeixement del procés de minorització demogràfica que la llengua està patint a conseqüència de les immigracions i de processos molt significatius de substitució lingüística, particularment en el cas de les noves generacions valencianes, illenques i de la Franja, en aquest cas malgrat l’alt percentatge de població amb el català com llengua inicial. Per contra, també identifiquen un cert manteniment de la capacitat de la llengua per atraure nous parlants, si més no en el cas de Catalunya. En definitiva, una situació ambivalent i, fins i tot, contradictòria, molt marcada pel costat positiu, per l’existència d’un Estat (cas d’Andorra) o de polítiques lingüístiques clarament orientades a promoure l’ús de la llengua (fins a cert punt Catalunya) i, pel costat negatiu, la seva absència o el seu menysteniment per una legislació que consagra la supremacia del castellà.

Molt recomanable és també la lectura i anàlisi de “Llengua catalana. Entre la minorització i la revitalització”. Els autors, els filòlegs Marina Massaguer i Avel·lí Flors-Mas, fan una anàlisi dels resultats de les enquestes sobre els usos lingüístics als territoris de llengua catalana. Els autors parteixen del reconeixement del procés de minorització demogràfica que la llengua està patint a conseqüència de les immigracions i de processos molt significatius de substitució lingüística

Resulta també suggestiu l’article del professor Salvador Estapé, “Varietats de capitalisme i pràctiques de gestió. El capitalisme i la seva diversitat”, en el qual fa un repàs a les classificacions fetes per diversos autors sobre les diferents tipologies de capitalisme que existeixen al món. En la segona part de l’article, s’atura en com podria ser classificat el capitalisme en el cas de l’Estat espanyol i conclou que, a partir de l’anàlisi de diferents moments històrics, pot classificar-se perfectament com un “capitalisme nepotista”, d’amiguets o clientelista que perdura fins als nostres dies amb el fenomen conegut de les portes giratòries que relacionen l’anomenat IBEX 35 amb l’administració pública. Contràriament considera que el capitalisme propi de l’Euram està allunyat del model de capitalisme nepotista, ja que està format per un nombrós grup d’empreses allunyades de la capital en sectors que no depenen de concursos públics, orientades a la internacionalització i amb un pes menor de l’administració pública, que ha fet d’escut contra la temptació de caure en el model clientelista.

Salvador Estapé considera que el capitalisme propi de l’Euram està allunyat del model de capitalisme nepotista, ja que està format per un nombrós grup d’empreses allunyades de la capital en sectors que no depenen de concursos públics, orientades a la internacionalització i amb un pes menor de l’administració pública, que ha fet d’escut contra la temptació de caure en el model clientelista

El professor Ferran Garcia-Oliver en el seu article “Tots són uns i els mateixos. Sobre Espanya i el nacionalisme espanyol” fa un recorregut pels diferents intel·lectuals espanyols des del Segle d’Or fins a Arturo Pérez Reverte, passant per la Generació del 98 o els diferents bàndols en la Guerra Civil, que han contribuït a la creació del relat nacionalista espanyol, de les suposades virtuts i valors de “ser espanyol” i el seu component religiós. La conclusió final és que Espanya no ha fet res que no fes França, Estats Units, la Xina o qualsevol altre estat-nació. Els estats-nació sempre s’han construït contra algú, pròxim, llunyà o remot. Tant se val, però sempre cal un enemic i a tal fi han servit els moros, jueus, conversos, heretges, portuguesos, francesos, anglesos o un ampli ventall de separatistes ibèrics, africans, sud-americans i filipins. Tots els nacionalismes d’estat, doncs, s’assemblen, encara que cadascun ha creat el seu propi relat. L’autor adverteix, però, que l’article no va contra res sinó que intenta posar en relleu els paranys del relat i posa de manifest uns valors inexistents i imaginaris que tenen com a tronc comú l’ús de la força.

Aquesta selecció, sempre subjectiva, no els ha de distreure del fet que existeixen molts altres articles que per raó d’espai no podem treure aquí. Tots ells amb qualitat i tots ells necessaris que sempre tracten diferents aspectes als territoris de l’Euram que tant tenen en comú i que tan poques vegades s’ha treballat això que tenen en comú.

Notícies recents

Concret, una revista d’economia i pensament de l’Euram, en marxa

Sempre és una bona notícia la continuïtat d’una publicació que té per objectiu difondre recerques i assaigs d’economia i...

Quan les carrosses tornin a ser carbasses: la fi dels diners fàcils i els escenaris futurs d’Europa II. L’hora de les decisions

Paisatge després de la batalla Al març de 2020, quan tot just s’havien decretat els primers confinaments a la major...

Quan les carrosses tornin a ser carbasses: la fi dels diners fàcils i els escenaris futurs d’Europa

1. Els aprenents de bruixot L’ombra de Margaret Thatcher De les moltes crítiques llançades contra l'euro, potser la més encertada la...

“El català és negoci”, nova campanya de la Fundació Vincle destinada a les empreses i als comerços

La Fundació Vincle neix el 2008 amb la voluntat de treballar per una societat cohesionada i inclusiva en tots...